Mujercita(s) del segle XXI

LA CINÈFILA: Tot evoluciona, la literatura també.

De petita passava l’estiu en un petit poble a escassos quilòmetres de Montblanc. Era estiu, sí, però plovia d’una manera com només un/a pradenc/a pot haver vist ploure. Allà, davant la llar de foc, vaig començar a llegir, a llegir de debò. Plovia i invertia els dies de cap a peus fullejant pàgines i ensumant llibres, i quan un dia, ja adolescent, va sortir el sol, no vaig poder deixar de fer-ho. Amb la passió d’aquells anys hormonats em deixava endur per autors que m’embolcallaven amb les seves paraules, i engolia d’una tirada totes les seves obres, fins a assolir el meu objectiu: comprendre el seu món i viure’l. Almenys m’agradava pretendre que podia fugir de la meva realitat, era una nena confusa anhelant una identitat.

Louisa May Alcott va ser una de les meves primeres obsessions. Vaig descobrir la novel·la Donetes a la biblioteca modesta de la meva àvia. Encara ho recordo, la sensació d’haver trobat algú a qui, amb la ximpleria dels quinze anys, podia considerar una ànima bessona, la Jo March. La Josephine era el meu “alter ego”: una noia que es comportava com un xic en certes ocasions, amb un cor massa gran, i que desitjava esdevenir escriptora. Jo era una somiadora menuda però la vida ja començava a plantejar reptes marcats per fortes desigualtats i diferències de rols entre els sexes. Em vaig reconèixer com en un mirall en aquella noia tossuda que corria, s’estripava les faldilles, grimpava arbres, criticava les pressions socials i sempre havia de dir l’última paraula. Una noia que escrivia.

Com innombrables joves que m’han precedit (entre elles s’hi troba la meva àvia) vaig trobar un model en algú que no s’assemblava a cap altre arquetip existent. Una persona que posseïa una ànima revolucionària però també comptava amb el sentiment de la responsabilitat. Els seus errors i entrebancs, entre còmics i audaços, eren envejables i em permetien cometre els meus. Louisa May Alcott va infondre vida, rialles, i esperança i obstinació incansable cap a les germanes March.

En la seva recent adaptació cinematogràfica de Donetes (Little Women), Greta Gerwig, la directora, no reimagina l’estimada novel·la, més aviat la revitalitza, donant-li un avantatge ben modern. La pel·lícula conserva la història d’Alcott, hi abunden relats i l’optimisme condemnat de la joventut. Tanmateix, Gerwig projecta una altra dimensió: les formes en què les dones lluitaven per posseir la seva pròpia ambició creativa i les seves veus en un món que volia fer-les confondre. Pot ser que la novel·la brollés en el passat, però les Donetes de Gerwig pertanyen també al present, i la veu directiva de Gerwig ho victoreja amb força.

No és un llibre vell, és un clàssic. Gràcies Gerwig per promoure el seu revifament.

Jo March

Clàudia

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s