Canvi de paradigma

Vaig invertir gairebé tota la meva energia en altres persones quan ningú m’ho havia exigit. Anhelava el control sobre allò que altres pensaven de mi. Fantasiava sobre opinions alienes, el que deien altres persones a l’esquena; i el més trist és que probablement hauria estat d’acord amb gairebé qualsevol insult que m’haguessin llençat de totes maneres. La patètica ironia és que tenia els millors amics i familiars al meu voltant i, així i tot, sentia que no els podia explicar res, no era sincera. Em sentia com un frau.

Intentava controlar-ho tot. Intentava supervisar les opinions d’altri. Com es comportava tothom cap a mi. Volia evitar experiències danyoses. Xafardejava i jutjava des de la completa ignorància. No sé per què ho feia. Per a sentir-me propera a la gent? Per establir ponts i vincles, poder conversar? Potser per sentir-me poderosa. Aquesta és l’única raó per la qual xafardeja la gent, veritat? Evidentment, per sentir-me poderosa. És enderrocar altres persones perquè tu et puguis sentir superior.

Ara penso: “Una sala de reunions plena de persones desconegudes opinant sobre mi?” És increïblement narcisista. De sobte em sento com un personatge neuròtic de Woody Allen. “De debò, no ets tan interessant, Clàudia”, em recordo. Mai no sabràs què pensa algú sobre tu, podràs intentar desxifrar mitjançant el seu comportament si li caus en gràcia, però mai sabràs exactament què pensa de tu a escala personal. Cal deixar anar aquest encegament. Començo a ser conscient que invertir el meu temps i la meva energia amb tanta desimboltura, de manera gratuïta, és allò que m’empeny al buit. No estic disposada a caure.

Ara segueixo al límit d’alguna cosa. Encara intento passar a un paradigma diferent. Ho intento. Sento que estic creixent dia a dia. Sento la meva fotosintetització interior cada vegada que poso en pràctica nous hàbits. Així que, si els nostres camins es van creuar aquells dies en què jo no era jo mateixa perquè no em coneixia, era un detector humà de metalls anhelant fragments de potencials anècdotes, arrossegant-me per la terra de l’existència, amb el nas pressionat a l’herba amb l’esperança de trobar algun indret on cavar. Si vaig fer alguna cosa que et va fer ferir, ho sento. Estic evolucionant cada dia.

Tothom té una història. Sigues un bon lector.

Clàudia

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s