Elisabeth Wurtzel, la “Sylvia Plath amb l’ego de Madonna”

De menuda, en ser una nena fugaç com l’aigua que brolla d’una font, incapaç d’acotar el perímetre d’inquietuds, no tenia molts exemples d’excel·lència i de rigor cultural a l’abast. Elizabeth Wurtzel va ser aquest exemple, juntament amb Sylvia Plath i Anne Sexton, Maya Angelou i Fiona Apple i Margaret Cho i Elaine Stritch. “Em resulta fascinant”, va dir Wurtzel, “que certs tipus de dones inspiren la imaginació de la gent, i totes elles són dones molt difícils.”

Hem començat, culturalment, a lloar dones ardents, però sempre fent referència a un tipus de foc hàbil i lleugerament piadós: una mestra emprenyadora que encoratja les alumnes a lluitar pel seu futur, una política que no serà enderrocada per la misogínia. Però, i les dones realment difícils, les roses amb espines i vides esdevingudes curses d’obstacles? Què passa amb les dones que et fan perdre el temps i fan difícil estimar-les? I què passa quan assoleixen la maduresa? A Elizabeth Wurtzel no l’espantava la mort, igual que no ho feia la vida. Va escriure amb consciència i inquietud sobre la seva batalla contra la depressió, invertint la simpatia que oferim a aquells que pateixen malalties potencialment mortals, per explicar una història totalment brillant. Ella sabia que una malaltia física no posa en pràctica la nigromància, una malaltia mental sí.

Prozac Nation, novel·la publicada el 1994 quan Elisabeth Wurtzel tenia 26 anys, descriu la seva vida com a filla d’un divorci, adolescent deprimida a la ciutat de Nova York i com a estudiant deprimida a Harvard i Cambridge. Descriu amb sarcasme els errors desordenats, el consum de drogues (tant recreatives com prescrites), i les tensions que van marcar aquells anys tumultuosos. Amb 26 anys i la seva primera novel·la, Wurtzel obria un debat nacional als Estats Units sobre la depressió. La societat desconeixia el blog i l’assaig, i tot i l’augment de receptes d’antidepressius, l’estigma mantenia les memòries sobre salut mental a les prestatgeries. Prozac Nation és una autobiografia on es relata l’existència de dolor i angoixa de la novaiorquesa que, a més, va suposar l’impuls de l’escriptura confessional. Una confessió tan jovenívola i reveladora no era habitual a principis dels anys 90, a l’alba d’una “Nació Prozac”, la història de Wurtzel era infreqüent i el seu llibre provocador. La publicació de Prozac Nation fou, probablement, un dels moments culturals claus que van encendre converses sobre com lluitar, sobreviure i, de vegades, caure en malalties mentals.

Wurtzel va ser pionera en l’art de la consciència i l’autoindulgència simultània, revivint així la memòria i creant una nova (i ara omnipresent) forma d’escriptura confessional. Igualment crucial, va establir un tipus de precedent diferent: les dones que s’atreveixen a escrutar sense dubte la seva vida personal en públic seran considerades narcisistes autònomes.

No sempre em vaig identificar amb Elizabeth Wurtzel. De vegades no inspirava empatia i, és cert, com a lectora la jutjava. Però aquest era el moll de l’os. Tant li feien les opinions alienes. Del que es preocupava era de crear espais segurs per a històries tan complexes com la seva.

La cèlebre crítica del New York Times escrita per Ken Tucker nomenà l’escriptora “Sylvia Plath amb l’ego de Madonna”. Amén.
Ben fet, Elisabeth Wurtzel, la dona més familiar que mai he fullejat. Descansa en la teva versió única de pau.

Clàudia x

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s