S’ha acabat el bròquil

Tinc una teoria:

en assolir l’edat adulta, una comença a menjar bròquil per iniciativa pròpia. De tant en tant, admira les diverses verdures que ha escollit curosament al mercat ecològic i se sent realitzada com a persona. Què fa d’aquests moments insignificants fites no escrites?

Avui, en buscar un adult a qui delegar les meves responsabilitats, he arribat a la conclusió que jo sóc l’adult. Així que he cercat un adult més gran, algú que tingui èxit… algú més adult. Un peix que es mossega la cua.  Hi ha una raó per la qual s’ha vehiculat aquest sentiment fins al punt d’esdevenir un episodi vital: comprendre que madurar no és com esperàvem és necessari. Ser una persona adulta és viure en un limbe existencial entre la manera com ens veiem a nosaltres mateixos i com ens veu la resta del món. Potser destaquem l’escena de la compra compulsiva de bròquil perquè és un dels casos rars que uneix ambdues perspectives.

Al segle XVII, m’hauria casat als tretze anys. Ara que vivim en una societat envellida, on la mitjana de vida global és de 79 anys, tenim més temps per deixar de seguir les fites establertes prèviament, com el matrimoni, l’adquisició d’una propietat i la parentalitat. Avui en dia, moltes persones als seus vint i trenta viuen en el que les generacions més grans podrien considerar un estat d’adolescència permanent.

Els mitjans de comunicació poden dir que som la generació que malgasta els nostres diners hipotecaris en “torrades amb alvocat”, però seria més exacte afirmar que simplement no veiem la propietat de la llar com la fita aspiracional que va ser per als nostres pares, quan aquesta perspectiva no era tan costosa (i tenir propietat no estava tan lligat públicament a problemes socials com la gentrificació i la divisió de riquesa). El cost de viure és sempre elevat, i disposar d’estalvis només s’ho poden permetre els més privilegiats, obligant-nos a imaginar de nou què significa ser madur i exitós. Hic et nunc, oi?

El meu pensament ha evolucionat respecte a les relacions d’adults, atorgar a l’amistat la mateixa importància que a la connexió romàntica i valorar els allotjaments de curta durada tant com els compromisos a llarg termini en són clars exemples. Potser hem d’adoptar la mateixa actitud, flexible, en les nostres definicions de “madurar”.

No tothom seguirà el mateix camí, perquè no tots compartim les mateixes prioritats, antecedents socioeconòmics, identitats sexuals. El que condueix a una persona, socialment, a un major coneixement i autorealització de si mateixa, sigui a través del treball, el matrimoni o la creació d’una família, pot deixar que un altre sentiment romangui incomplet. La felicitat domèstica heteronormativa, amb totes les seves responsabilitats inherents, no és l’única manera de madurar. Tampoc, canviar un pneumàtic o comprar bròquil de manera voluntària.

Potser el secret és que ningú sap el que fa, i mai ho ha sabut. De menuda sempre vaig pensar que els meus pares tenien les respostes a tot, que llegien un manual d’adults savis que passava a través de generacions. Per descomptat, no hi ha tal sumari. I, tot i que pot semblar apocalíptic, també és estranyament alliberador. Perquè tenim l’oportunitat d’escriure el nostre propi camí, el nostre manual.

Clàudia

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s