Això no és un altre post sobre el covid-19

En un moment d’incertesa que aviva les ànsies de fugir, llegir pot ser el nostre passaport.

A principis d’any, vaig publicar el meu bloc: un espai on aboco totes les ximpleries que m’aterra pronunciar en veu alta (la pressió social fa fàstic). Aquest portal web fa 19 anys que s’està escrivint: tota la meva vida acumulant anècdotes… Podríem dir que la meva mare va parir el pròleg en parir-me a mi (unes 6 hores de part ben invertides :)).

Escriure un bloc és fonamentalment un exercici solitari i estacionari.

Jo, personalment, gaudeixo de la solitud, però m’agrada l’aventura i la col·laboració. Escriure m’embadaleix perquè em permet descobrir llocs nous i, sobretot, persones. Escriure comporta una infinitud de coses agradables, però també és un procés desèrtic. Això justifica que, al llarg d’aquestes darreres setmanes, no hagi escrit gairebé res: a vegades, materialitzar la solitud és més dolorós que aquesta en si. He intentat (creieu-me que ho he fet) explotar la meva creativitat mitjançant les arts plàstiques, la rebosteria i, fins i tot (no em jutgeu), he sucumbit al TikTok. Sigui com sigui, després de defallir estrepitosament, he fet cap aquí.

He de reconèixer que el que em resulta més estrany és trobar-me a casa, com a principis d’any quan vaig iniciar Ç trencada; però ara, adherida a aquesta rutina estacionària i solitària que comparteixo amb tothom qui m’envolta. La primavera també és un moment particularment estrany per confinar-nos: és la temporada en què sortim de les nostres cases i tornem a entrar al món, viatgem per Setmana Santa o planifiquem els viatges d’estiu.

És com si l’univers hagués escollit un moment antinatural per obligar-nos a romandre dins un pis de 50m2.

Al llarg dels darrers dies, asseguda a una taula prop d’una finestra, i observant el mar empenyent-se lentament des de l’horitzó, he estat revisitant la meva prestatgeria; així és com he redescobert aquest passatge d’Una cambra pròpia, obra de Virgina Woolf publicada l’any 1929:

una dona ha de tenir diners i una cambra pròpia si ha d’escriure ficció

Virgina Woolf

La meva cambra pròpia, com a autèntica GenZ, és aquest bloc. Bé, i la Moleskine on escric a mà abans de teclejar com una desesperada (com ara mateix, vaja). Suposo que duc la vella escola dins…

En aquests temps difícils, on la inspiració sembla estar delimitada per quatre parets asfixiants, necessitem defugir de tant en tant. Espero, de cor, que Ç trencada serveixi de passaport per a totes aquelles i aquells que anheleu una escapada fugaç del monotema actual.

Cuideu-vos,

Clàudia

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s