“Hauries de respectar-te més”

“Hauries de respectar-te més”. Després d’interioritzar aquestes paraules que C, una de les meves amigues més properes m’ha dedicat al lavabo de l’únic local obert on ens han clavat 8€ per un míser destil·lat (visca el covid), m’eixugo i comprovo si hi ha sang (com sempre, la regularitat no és el meu fort). La nit promet. Estem assegudes amb un grup d’amigues, i d’alguna manera la meva vida sexual ha esdevingut tema de conversa.

La seva insinuació és un insult primament velat. Està borratxa i la façana ben-queda ha desaparegut a favor de la veritat: en secret pensa que sóc una fresca. Like.

Parèntesis anecdòtic: En una ocasió, un amic de la universitat va coure galetes de pa de pessic amb missatges individuals per a tots els companys de classe; el meu deia: “Follaré amb qui vulgui, sempre que vulgui”.

Amén. Gràcies, G 🙂

Peripècies a part, he tingut experiències fantàstiques: un clau improvisat amb un amic de la infantesa i una nit de diversió amb un opositor de 27 anys que volia que li posés el dit. En un parc públic mentre plovia, en una banyera d’hidromassatge al vapor, i en una caseta especialment memorable d’un rollo d’una nit que va resultar que no era ni seva. Ah, i la platja és un clàssic.
Malauradament, igual que C, mentre la majoria de la gent es complau i riu amb els detalls de les meves aventures, la majoria també em jutja per això, sigui en secret o obertament, especialment els homes.

Fins i tot entre amigues, feministes declarades, en situacions similars la majoria d’elles menteixen per por al que puguin pensar els altres, inclosos els homes i dones amb qui se’n van al llit. Temen sobretot que els homes diguin que no són dones “adequades”. Puc sentir-me identificada. No m’avergonyeixo de la meva vida sexual, però de vegades (encara que cada cop amb menys freqüència) dubto de mi mateixa i em pregunto si seria millor quedar-me callada.

Tot i els avenços que hem fet en matèria d’igualtat de gènere, encara hi ha aquest ideal que les dones hem d’actuar d’una manera determinada per ser dignes d’amor; se’ns exigeix que romanguem modestes, pures.

He de reconèixer que “l’alliberament de la dona” ha tingut un paper important al llarg del meu procés d’autoconeixement. Així i tot, d’alguna manera, malgrat tot aquest progrés, a vegades sento que es presumeix automàticament que sóc una mena de nimfa o que faig servir el sexe com a mecanisme d’afrontament, perquè és incomprensible que (com a dona) no només gaudeixi, sinó que en parli.

Com a societat, presumim de ser més oberts a l’hora de discutir sobre sexe i defensar el dret de la dona a fer el que vulgui amb el seu cos, però és real aquest canvi d’actitud? O simplement pretenem ser més airosos mentre dictaminem en silenci?

Tot i els avenços que hem fet en matèria d’igualtat de gènere, encara hi ha aquest ideal que les dones hem d’actuar d’una manera determinada per ser dignes d’amor; se’ns exigeix que romanguem modestes, pures. És una idea errònia i habitual que només perquè una dona tingui moltes relacions sexuals, no es valora a si mateixa ni a les persones amb les quals se’n va al llit.

Una merda absoluta.

Però aquí entra la bellesa de l’experiència: s’aprenen coses en el camí (i no només parlo d’habilitats sexuals, que també).

Conec el meu cos i sé què m’agrada al llit i com demanar el que vull. També m’he adonat on es troben els meus límits, tant emocionalment com físicament. Avui en dia exigeixo respecte a les persones amb les quals em trobo i amb les que mantinc relacions. Per exemple, no tinc relacions sexuals amb qui només cobeja el meu cos, qui no pensa en mi com a persona, sinó com a una sinòptica oportunitat de follar.

Això no vol dir que no gaudeixi del sexe sense compromís, però la intel·ligència, la química i l’humor són trets importants per a mi. També necessito connectar en aquest nivell.

Tant de bo pogués dir que he après a detectar els gilipolles (en masculí): els que volen tenir relacions sexuals en el seu horari preestablert, contacten amb tu una matinada de dimarts quan van calents i t’ignoren la resta del temps.

Però el sexe m’ha ensenyat a estimar-me. La sexualitat està directament lligada al valor personal. Ara exigeixo més per a mi.

Tant si ets home, dona, sexeer, verge o si t’has tirat a centenars de persones, la teva experiència sexual no determina si mereixes amor. Perquè és clar que sí. No et valora com a persona ni et vulgaritza.

La societat s’està posant al dia lentament, però si et trobes al lavabo d’un bar i una amiga et jutja per viure la teva vida, recorda que no estàs obligada (o obligat) a justificar les teves decisions a ningú.

Tracta aquestes opinions condescendents i misògines com els preservatius usats i llença-les a la paperera, on pertanyen.

Que els/les follin.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s