Engranatge oxidat

Estic estirada en posició fetal en un llit doble. M’he automedicat amb buscapina i, tot i empassar tres càpsules per accelerar l’efecte calmant, sento com el dolor habita dins i fora la meva pell.  De tant en tant, entra en escena una temptativa trucada a la porta, una ajudant de producció nerviosa m’ofereix un te.

La Maria va traient el cap en poques ocasions (per tal de no ser insistent) i així comprovar que segueixo respirant i obsequiar-me amb mig croissant o un got de llet d’avena recalentat. Em sento agraïda, però no fa que aquesta malaltissa barreja de gratitud, impotència i humiliació s’esvaeixi.

Perquè fa gairebé 7 dies que sagno per la vagina i ja no és possible amagar el dolor, la por o la fatiga. L’alleujament de les pastilles és un efecte il·lusori: la culpabilitat aclaparadora de relaxar-se se substitueix per malsons barats i un sentit sord i apagat que em recorda que hauria d’estar en algun altre lloc, sent productiva, fent alguna cosa…

Des de la meva primera regla vaig sentir que quelcom no anava bé. Els mals d’estómac van intensificar-se ràpidament i semblaven ser més greus del que aparentaven ser els rampells i la irritació lleu per a les dones rosses dels anuncis de color rosa d’Ausònia. Però aquests maleïts anuncis eren l’única font d’informació a la qual vaig tenir accés els meus anys d’adolescència, quan la menstruació era vulgar i vergonyosa.

M’era impossible prendre seriosament el meu propi dolor, així que com se suposava que havia de fer-ho la gent que m’envoltava?

Recordo el meu pare conduint a tota hòstia per l’AP-7 camí a urgències (hauríem acabat allí igual, o per la regla o per un accident de tràfec). En aquell box, després de 4 hores d’espera, doblegada sobre una cadira freda de fusta, em van palpar l’apèndix i em van suggerir que podria ser una simple intoxicació alimentària i que el millor era tornar a casa i tenir paciència. Mai m’he sentit tan sola. Sabia que alguna cosa no anava bé però el meu pare i el doctor de 60 anys que evitava badallar cada 30 segons eren els “adults experts”, i jo no sabia res de la vida, suposo. La meva mare em va col·locar un coixí a la part inferior de l’esquena i vaig gemegar a l’habitació, on ningú no em podia sentir, amb les cames esteses implorant clemència al meu propi cos. 

Durant tot el batxillerat, vaig tenir períodes irregulars i horribles canvis d’humor, però eren difícils de separar dels pensaments habituals d’una adolescent amb les hormones lliscant pels anells de Saturn. Fins i tot els meus pares eternament solidaris i tolerants semblaven dubtosos. I qui els podria culpar? M’era impossible prendre seriosament el meu propi dolor, així que com se suposava que havia de fer-ho la gent que m’envoltava?

Quan vaig anar a viure pel meu compte,  em va quedar clar de seguida que la meva innata sensibilitat física no era un fet casual. Vaig invertir tota la meva energia en saber, en esbrinar quin era l’engranatge oxidat. I em van diagnosticar endometriosi.

En poques paraules, l’endometriosi és quan el teixit que recobreix l’úter creix en altres llocs del cos. Això sol significar als ovaris, a la cavitat abdominal i a la bufeta i els principals òrgans com el fetge i els ronyons. El cicle menstrual fa que el teixit s’infli i sagni, causant dolor, fatiga, nàusees, problemes gastrointestinals i molts altres símptomes físics. L’endometriosi també pot ser una font d’infertilitat. Tot i que l’endometriosi afecta una de cada deu dones, només es diagnostica una fracció d’aquests casos. Molts casos són descartats  per un simple dolor menstrual o encara pitjor, una intoxicació alimentària. 

No em malinterpreteu, si pogués escollir, escolliria ser dona. Qualsevol dia, de qualsevol manera, en qualsevol moment. Ser dona és el millor que m’ha passat mai. Però també espero un futur en què s’investigui completament el dolor de les noies adolescents, i que el nostre patiment es prengui tan seriosament com una cama trencada. Desitjo un món on la malaltia no simbolitzi debilitat, on els problemes de salut mental no descomptin els físics, perquè, la veritat és que, som éssers complexos. Ja no tinc por del meu cos. De fet, l’escolto quan parla. No tinc més remei que respectar el que em diu, respectar la força de la seva veu i la seva veritat. Però en dies com avui, quan recordo a la Clàudia de 14 anys jaient en aquella cadira erta d’urgències, desitjaria haver rebut l’ajuda que necessitava, desitjaria no haver-me sentit tan sola, perquè al final del dia, aquesta solitud encara la duc dins. 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s