Per què ensenyo les tetes

el meu mugró dret

Fa un mes més o menys, un amic em va preguntar com podia ser tan lliberal amb les imatges que publico i comparteixo online. Va confessar-me que tenia por de provar-ho ell mateix, de mostrar massa. Li vaig dir que precisament per això les publicava, per aprendre a silenciar aquelles veus que m’exigeixen que em cobreixi amb modèstia.

Per ser clara: he crescut envoltada de persones creatives i, sovint, la nuesa i les arts semblen anar de la mà. Encara així, l’autocensura ha encarnat un paper protagonista al llarg de la meva adolescència.  

Vaig necessitar unes quantes setmanes de deliberació abans de poder reunir la “valentia” suficient. Tot i que aquell període incert va ser part del motiu pel qual vaig fer-ho; el fet en si de tenir por o estar preocupada pel que dirien els altres si “ensenyava massa”. Això va ser suficient per impulsar-me a publicar el meu nu descarnat 🙂 “Foteu-vos”, vaig pensar mentre arronsava els ulls i clicava publicar.

Després vaig enretirar el telèfon. Fins i tot vaig exigir-me un període de temps en què no em permetia comprovar el feedback perquè no ho feia per veure què dirien (almenys, no del tot). Més aviat, ho feia per assegurar-me que seguia sent prou agosarada per deformar el meu propi camí malgrat molestar o ofendre. I sí, ensenyar les tetes em va semblar la manera més crua i honesta de fer-ho.

I sí, també, en despullar-me, existeix la necessitat de voler ser salvatge i lliure. Però també de ser vista i indulgent. I d’intentar qüestionar-me. Abans de publicar un altre nu, sovint he de deixar de banda la gran pregunta, recordant-me que si hi dedico massa temps, si malgasto energia a publicar o no, l’exempció esdevé una cosa molt més calculada del que hauria de ser.

I realment, tot i que hi ha un cert grau de narcisisme o autoindulgència en publicar la meva pell perquè el món l’albiri, la veritat és que també intento limitar les restriccions del meu ego. Com a éssers humans, estem impulsats de manera irresistible a connectar i a ser vistos. En certa manera, els nus s’emmotllen directament en aquesta categoria: Autopromoció per validació i connexió. Però també sé que va més enllà de la necessitat de ser vista, va lligat a la necessitat de ser alliberada.

Quan les dones s’alliberen, un vell i antic record es revolta i torna a la vida. La memòria del nostre parentiu absolut, innegable i irrevocable amb la feminitat salvatge, una relació que ha esdevingut fantasmal per negligència, silenciada per una domesticació excessiva, prohibida per la cultura circumdant. Potser hem oblidat el nostre nom, potser no responem quan truca a la porta, però en els nostres ossos la coneixem. L’anhelem, ens sentim atretes cap a ella; sabem que ens pertany i nosaltres a ella.

És la llibertat.

Publicado por Clàudia Segura

Journalism student :)

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: