No te puto pilles

L’altre dia vaig sentir com el meu cor s’accelerava, l’omòplat retronant. Vaig provar de palpar la pell on residia el pols caòtic i vaig esperar que s’aturés. Ja he experimentat aquesta sensació: el ritme del meu cor a l’estómac o a la cama, gairebé visible si estic completament quieta i observo detingudament. Em vaig preguntar si això podria estar relacionat d’alguna manera amb el meu sistema circulatori, així que vaig cercar a Google: “per què puc sentir que el meu cor batega a diferents parts del meu cos?” Vaig trobar un fil a Quora amb una resposta interessant d’un home anomenat Jiří Kroc, un metge txec amb un doctorat en sistemes complexos (ni idea del que significa).

“Les cèl·lules i òrgans sensorials filtren substancialment la informació entrant”, escrivia. De fet, la majoria de la informació que reben els nostres òrgans es descarta, amb la resta de bits enviats al cervell, on els nostres receptors la filtren encara més. Al final, només percebem conscientment una fracció de la informació que rep el nostre cos. En altres paraules: els nostres cors bateguen per tot el cos tot el temps; simplement no ho sentim.

Alguna cosa m’atrau cap a allò invisible. Les forces imperceptibles que configuren les nostres vides, les gotes de color indetectables per l’ull humà, el futur que desitgem desesperadament predir, però que no visualitzem. Potser el meu batec és una resposta a la manca de fisicitat de la meva vida ara mateix; la meva ment no pot evitar omplir l’espai buit. Una cosa que no es pot veure sempre és més insidiosa. 

Crec que per això m’aterra sentir. I per això m’atrau l’escriptura. Les paraules fan visibles les coses invisibles. Puc explicar una sensació amb negreta o cursiva. 

El més demolidor a l’hora de sentir és mostrar les meves esquerdes. Quan estava amb ell, per moments, sí que m’endevinava les ferides, les intuïa d’alguna manera, però es pensava que les estava curant a polvos i era patètic. Jo em deixava fer i ell ni sospitava l’abisme.

Havia excavat un forat, pel qual s’escolava la meva base i es perdia. No es pot esquivar el dolor sense esquivar la vida. Abans el meu cor en carn vivia d’aquests polvos que m’escorrien, em cremaven la pell.

Què capulla -penso- ell no ho sabia però per dins ja m’acomiadava. Fa temps que vaig expatriar-me del sentiment. He après a ser per mi i amb mi, i està bé, però en dies com avui, desitjaria poder tornar enrere, dos cossos nus abatuts entre llençols, una brisa suau empenyent-me a sentir, a ser amb algú.

Jo minuts abans de començar a teclejar aquest post

Publicado por Clàudia Segura

Journalism student :)

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: