Black dress

Eren temps quan res tenia sentit, i tot significava alguna cosa. Eren temps de “Suzanne” a les quatre de la matinada.

L’estiu de 1967, la meva àvia es va comprar un vestit negre a la botiga del poble perquè (segons ella) no tenia res per posar-se a l’hora de conèixer el meu avi. Va invertir les míseres 5.000 pessetes que la senyora Antonia li donà a canvi d’un retrat a l’oli. La meva àvia no comprenia per què una vella, amb les pells penjants i una berruga prominent al ben mig del nas, li demanà una pintura a l’oli del seu rostre degradat. Probablement, la joventut, aflorant com una rosa blanca pels seus porus verges, li dificultà albirar la bellesa (amb b) de la senyora Antonia.

El somriure de l’àvia, aquell estiu de 1967

Anys més tard, l’any 1980, la meva mare es disputava amb un vestit negre (massa curt llavors, no pas ara) mentre ballava a la discoteca, a ritme de Joan Jett & The Blackhearts. Una jove de classe mitjana-alta compartint una llauna de Coca-Cola amb les seves companyes de classe de l’escola de monges (compartien la beguda per evitar una sobredosi de cafeïna). Live fast die young.

Paradoxalment, cantava sobre la rebel·lia “a todo pulmón”, semblava que tot era possible.

"I don't give a damn' bout my bad reputation
Living in the past, it's a new generation
A girl can do what she wants to do and that's what I'm gonna do
An' I don't give a damn' bout my bad reputation..."

A l’altra banda de la pista, un jove amb pasta, però antisistema (incongruències dels 80) es fixava amb la pija de la Coca-Cola; era el meu pare.

Mama dels 80 amb una Coca-Cola (light)

L’any 2007, aquella pija, ara divorciada, consolava la seva filla gran en un emprovador del Zara. “Mama estic gorda!”, es lamentava. Varen sortir de la botiga amb un vestit negre i inseguretats per estrenar a la bossa.

El 27 de gener de 2017, totes vestíem amb un vestit negre (potser sí, massa curt per l’ocasió) al tanatori. La meva àvia jeia al ben mig de la cambra, amb les pells penjants que, anys abans, mentre retratava la senyora Antonia, foren una incògnita pendent d’aïllar. El pigment de la joventut s’havia annexat al greix de l’experiència; com l’oli de llinosa amb el color. Curiosament, romania igual d’adornada que aquell estiu de 1967.

Ara, 30 de novembre de 2020, asseguda a l’escriptori mentre teclejo aquestes paraules, duc un vestit negre.

Potser sí que es tracta d’un seguit de fets aleatoris, aparentment inconnexos; però en una matinada com la d’avui, amb Cohen de fons, tot sembla cobrar sentit.

Publicado por Clàudia Segura

Journalism student :)

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: