;

jo i la maleta o la maleta i jo

Vaig mudar-me a Barcelona quan feia mesos que era incapaç d’escriure. Estava paralitzada per la convicció que escriure era un acte irrellevant. Que el món, tal com l’havia entès fins ara, ja no existia. Suposo que és més fàcil recordar els inicis que els finals de les coses. Suposo que per això sóc incapaç d’assenyalar amb exactitud quan la meva existència va deixar de tenir sentit per a mi.

Recordo amb claredat desenredar la roba a pressió, comprimida en una maleta de mà. L’acte de desfer les meves pertinences fou quelcom sanador. Els fets semblen desenvolupar-se en el record de manera orgànica fins que una memòria indeterminada em paralitza la columna vertebral. L’únic que sé és que, quan tenia 18 anys, no estava bé.

Eren temps de revoltes estudiantils, de repressió de la llibertat d’expressió i d’incertesa. Eren temps de violacions múltiples per part de manades impunes, de governs corruptes i egoistes, de presos polítics i violència policial. Eren temps de condemnes, estava condemnada a viure.

Qüestionar-se era dolorós, però inevitable. Em semblava que tot el que em deien ja ho havia sentit abans. I no podia seguir escoltant-ho. Feia mal a qui més estimava i insultava a qui no. Plorava fins al punt de no ser conscient que ho feia. M’escorria lentament en ascensors, taxis o bugaderies xineses. Llavors encara considerava que saber el perquè era un acte de protesta, rellevant. Aquell fou l’any, amb 18 anys, quan vaig començar a comprendre aquella història… Que és possible cansar-se de la vida.

Havia après a no sentir. És curiós, sembla una tasca impossible, però quan només sents dolor, és l’única sortida.


Havia levitat en òrbites alienes. M’havia dispersat entre amants i desconeguts al metro amb un recull d’assajos de Sontag sota l’aixella (probablement snobs), entre dones rebels que despullaven la meva inexperiència i amistats que em prometien amb inconsciència. Havia esdevingut partícules inconnexes, fragments de peces descompostes de mi mateixa. M’havia difós per no trobar-me.

(Pausa)

Mentre rellegia el que he escrit fins a aquest punt, m’he adonat que conjugar els verbs en passat és una farsa. Un acte de covardia. Potser no aconsegueixo recordar el final d’aquesta època perquè mai ha acabat. Potser simplement em trobo en un punt i coma aleatori de la trama. Potser per això no tinc ni puta idea de com acabar el text. Encara així, sent conscient d’aquesta possibilitat petrificant, m’enfilo per l’argument sense por. Què puc fer si no?

Publicado por Clàudia Segura

Journalism student :)

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: