Pandora

Últimament em penedeixo d’haver començat a anar a teràpia. Puc palpar un mític recipient polsegós amb els rovells dels meus dits; un recipient mitològic que, un cop descobert, escolerà tots els mals del món, del meu món. Però jo no sóc Pandora, i els meus pares no són Hefest i Zeus, encara que, de tant en tant, desitjaria que ho fossin.

La teràpia m’ha permès acceptar que moltes de les meves carències com a dona adulta rauen de la meva infantesa, de la família. Durant anys, la meva mare va intentar proporcionar-me una educació de classe mitjana, sòlida i tradicional, mentre el meu pare em repetia ad nauseam que jo hauria de ser artista o poeta, ser indie fins a la mort i tocar el baix en una banda de punk feminista. He crescut oscil·lant entre dues maneres d’entendre la vida, maneres d’educar contradictòries i molta rancúnia. El fonament que els meus pares s’han esforçat per proporcionar-me, molts cops, ha estat esmicolat i saquejat pel conflicte.

Aquesta observació no està motivada pel retret, més aviat tot el contrari. Compartir un fill o una filla amb una persona qui has acabat detestant deu ser una mica com veure’s implicada en un accident de cotxe i, a continuació, veure’s obligada a passar la resta de la teva vida visitant al paraplègic que conduïa l’altre vehicle: mai se’t permet oblidar l’errada.

Però és cert, vaig tenir dos pares que estaven constantment en desacord, i tot el que em van donar va ser una base buida que es dividia enmig del meu jo banal i angoixat.

Al llarg dels anys, em vaig permetre perdonar, especialment al meu pare. Cada vegada que m’adonava del poc que realment estaria disposat a sacrificar per mi com a pare, de la indiferència que tenia respecte als conceptes bàsics de criança com comprar-me llibres o acompanyar-me al metge, assistir a les reunions de l’escola, etc., la meva misèria s’engrevia. Vaig comprendre que potser m’entenia millor que la meva mare, però no m’estimava tan devotament.

El que diferenciava la meva vida de la paràbola és que, per omplir el meu forat existencial, els necessitava tots dos, però semblava que no era una opció. Alguna cosa dins meu no estava només trista, sinó dividida, trencada, escindida, m’estirava entre els meus dos pares i, de tant en tant, desitjava traspassar un finestral de vidre, enfilar-me entre fragments esmolats i abruptes, i, finalment, encarnar com em sentia.

Amb la teràpia, els meus temors més profunds s’han confirmat, demostrant que la seva existència no era producte de la meva psique alterada, que tots els anys de preocupació envers la desaparició de qui estimo no han estat en va.

M’agradaria culminar aquest post amb alguna cosa que pugui il·luminar la naturalesa de la meva pena per al benefici del lector, però en lloc d’això em deixaré endur pel pathos, només avui.

Publicado por Clàudia Segura

Journalism student :)

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: