El feminisme m’ha destrossat la vida

Aïllar la incògnita del feminisme va ser esgotador.

Vaig perdre amics, vaig plorar als lavabos de les discoteques perquè la normalització de les palpacions em repugnava fins al ben nucli de la meva existència, cridava els homes que m’assetjaven pel carrer i discutia amb la meva família diàriament.

Molt dramàtic tot.

Però ho vaig haver de fer per a créixer. Vaig haver de (i encara ho faig, periòdicament) passar un període de levitació en la merda tòxica, abandonar velles versions de mi mateixa, mudar la pell i experimentar aquesta incòmoda transició per a ser la persona que avui sóc, amb la confiança suficient en mi mateixa i en la meva veu per escriure aquest post, i vocalitzar les meves experiències.

Créixer pot ser un procés aïllant. Tot el que pensaves que sabies de tu mateixa i del món canvia just davant dels teus ulls. Comences a notar qualitats tòniques i no saludables tant en les teves amistats com en tu mateixa. Deixes de gaudir de les teves pel·lícules preferides quan t’adones que retraten les dones com un objecte de consum i gaudi per als ulls i els desitjos masculins. La lletra de la teva cançó preferida de Red Hot Chilli Peppers comença a sonar problemàtica i et disgusta descobrir que el sexisme, el racisme, el capacitisme, la gordofòbia i la transfòbia existeixen en gairebé tots els entorns, incloses les profunditats del teu subconscient. Un canvi de perspectiva té el poder de capgirar el món.

Però albirar com es capgira el teu món i experimentar molèsties temporals és menor en comparació amb el patiment que hauries patit i infligit a les altres al llarg de la teva vida sense adoptar aquesta consciència. La molèstia temporal és una inversió en el teu jo futur. Cal acceptar una transició incòmoda per a tota una vida de creixement i autodesenvolupament. El feminisme i el descobriment d’una mateixa escorxarà tota la teva escorça, però valdrà la pena. De veritat.

Un cop desenteles les ulleres, no hi ha marxa enrere. Veuràs la misogínia i la doble moral en absolutament tot:

-Les teves “pel·lícules” preferides, esdevenen escombraries que perpetuen els estereotips que condemnes per fer-te anhelar la validació masculina.

-Les experiències sexuals del passat que et van deixar amb una sensació d’incomoditat ara es poden reformular com a agressió o violació, ja que aprens a entendre amb més claredat la definició de consentiment.

-Sí, aletejaràs enfurismada per les petites coses, aparentment insignificants. Reconeixeràs la quantitat d’espai que ocupen els homes en transport públic amb les cames esplaiades i com, de manera instintiva, tu creues les teves.

-Sí, és possible que t’adonis de com canvia el teu propi comportament quan interactues amb els homes, i de com hi ha un desig innat perquè siguis atractiva, desitjable i agradable.

-I sí, els teus ulls s’obriran a la merda de la nostra societat i al teu propi comportament tan normalitzat. És possible que et rebutgis per no haver-ho identificat mai en primer lloc.

Però la culpa és una emoció improductiva. Sentir-se culpable d’errors i comportaments passats no fa res per a tu ni per a les persones a qui vas fer mal, tret que s’acompanyi d’un canvi de comportament. L’important és que ara te n’adones, que et despertes i que les teves accions futures són la resposta a l’hora de deixar de perpetuar més danys.

El feminisme m’ha destrossat la vida, però una vida que no era meva.

Publicado por Clàudia Segura

Journalism student :)

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A <span>%d</span> blogueros les gusta esto: