Els meus ulls

09·02·2021

Últimament sento el plor resseguint-me des del baix ventre als llagrimals. No sé per què ploro. Mai m’ha agradat plorar.

Durant segles, les llàgrimes han estat considerades un efecte secundari de la feminitat. I invertir energia a provar de “refutar” tal associació ens lesiona, quan la tristor és una reacció legítima al món que ens entristeix. Simular el contrari és falsificar la realitat. El mateix podria dir-se de nocions tòxiques de masculinitat, on qualsevol associació masculina amb la subjectivitat “femenina” (vulnerabilitat, franquesa, el confessional) és reconeguda com a corrosiva. Això comporta que pels homes sigui menys estigmatitzant automedicar-se amb fàrmacs i alcohol a autoexaminar-se o expressar-se d’una forma concebuda com a femenina.

Aquesta colonització masculina de la imaginació ha esterilitzat l’emoció. Som coneixedores de tot el sistema de símbols masculí, en canvi, ells, majoritàriament no saben res del nostre. No crec que existeixi una consciència determinada pel gènere (concepte totalment ambigu), però encara que fos així, les dones tindríem menys dret a reivindicar-la.

L’experiència femenina et demostra que el personal és polític, però la societat ens inculca que la nostra persona està errada, sempre, y el sistema mai s’equivoca. Quan els homes (cis, blancs i heterosexuals) escriuen les seves experiències i narren les dificultats de l’existència humana, la seva perspectiva esdevé universal. Tan universal com les mitges de “color carn” i tan exclusiu com aquestes. Quan em perdo en seccions de literatura escrita per dones, no puc evitar cercar la d’homes. Spoiler: no existeix. La masculinitat és universal, la feminitat una anomalia.

Al llarg del meu procés d’aprenentatge i vital, he adoptat la mirada masculina com a dogma. M’han educat historiadors, filòsofs, sociòlegs, escriptors, músics, físics, químics, filòlegs i biòlegs, en masculí. Ara, lluito constantment per deconstruir el món fal·locèntric que m’ha acollit silenciada i em rebutja combatent. He de reconèixer que m’irrita topar-me amb el masculí genèric. Algunes diran que tinc la pell massa fina, s’equivoquen, tinc la pell encesa de lluitar.

Publicado por Clàudia Segura

Journalism student :)

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: