“No cridis tant, et sentiran els veïns” o “Això no ho diguis fora de casa”, m’advertia l’àvia.
“Angelita, que Franco ja és mort!”, replicava l’avi.
El meu avi sempre ha tingut les idees clares. Els temps en blanc i negre no van llevar el seu esperit crític. És més, aquell infant debilitat per la penúria, aquell estudiant maltractat pels “hermanus” (com diu ell), aquell nen de 14 anys afrontant una jornada laboral de 12 hores a canvi d’una engruna de pa negre, aquell jove desarrelat de la seva terra, aquell lector privat de la seva llengua, aquell polític silenciat pel règim, aquell marit explotat pel capital, aquest avi mutilat per la lluita, és viu.
És viu i és aquí, impotent. Impotent davant l’opressió, el despotisme i la subjecció. És aquí, aconsellant-me abans d’anar a una manifestació. Perquè en el fons, Franco és guarit amb pètals de flors i bulevards, i ho sap. Perquè en el fons, el meu avi sempre serà aquell infant.
