N-231

El fred em penetra les costelles. He abandonat la festa. Duc un vestit negre amb transparències. És febrer, però no em molesta. Provo de desxifrar les siluetes als volants. Una parella que ho deixa sense saber-ho, una cançó a la ràdio que ocupa el silenci incòmode, una família que deshabita la ciutat amb els esquís adherits al sostre.

Des d’aquí ho veig tot: punts de llum que abandonen els finestrals, la neu lliscant sobre teulades de zinc i els cotxes assaltant la carretera. Em pregunto què pensaran els conductors. Aquells qui controlen el destí mentre determinen l’horitzó. Aquells que saben cap on van, d’on venen i què faran. 

Sento l’aire crispant-me la pell, endurint-me les pors i els mugrons. Afilant parts de mi que desconeixia, o, ben mirat, que no sentia. Es desxifra la meva incògnita per moments, aïllada de la vida, a cada operació, a cada moviment. Un instant de buidor aferrant-se al final. Què pensaran els conductors? Una jove despenjant d’un pont de la carretera nacional.

Publicado por Clàudia Segura

Journalism student :)

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: