Raó àuria

El fred li penetra les costelles. Ha abandonat la festa. Du un vestit negre que voreja les cuixes entre plecs curiosos. La seda gairebé intangible desxifra cada parcel·la okupada en el cos. És setembre, però l’aire no molesta. Un petit plaer de la vida -s’autoafirma. Palpa el sòl oxigenat i l’asfalt humit mentre flirteja amb el buit.

Bloqueja putades, obsessions i deliris. No pensa en el cambrer abaixant persiana a les 12:30, en el bus local anxovat de turistes francesos, en l’infart inevitable quan sent la melodia de l’alarma matinal –que el masoquista del dia té de to de trucada– un ictus letal ramificat en mil·lèsimes de segon. No es capfica en les birres mal tirades ni en el -14,98€ bold red a la pàgina d’inici de l’app del Banc Sabadell. Té la sensació que habita en un llimb toca collons. Evita l’anàlisi hipòcrita de la necessitat de treure la càmera en meitat d’un moment èpic, el qual podria indicar certs dots artístics o un hàbit nociu per fer gala de cada mínim instant, el postureo de tota la vida, o, si més no, el temor a la cultura de la cancel·lació Km0.

Es disputa entre mancança i luxúria, aïlla la raó i idealitza la vida.

Va néixer amb el patró assaig-error tatuat al clatell:

  1. Observa una realitat complexa i confusa, com la dinàmica social d’una ciutat vella. Rumors, grisor i aparença mentre passeja entre ulls sepultats a les façanes del casc antic.
  2. No compren totes les subtileses de com funciona la realitat complexa. Les bromes boomer del tiet anguniós, el desenllaç de Game of Thrones, l’opacitat de mirades entre excompanyes d’institut. Una mirada vàcua tan cruel que resulta irreal.
  3. Atribueix aquest fracàs a la irracionalitat del que està mirant, en lloc de les seves pròpies limitacions. Quina merda, la ciutat viciada de paraules estèrils.
  4. Fa una visió idealitzada en pissarra en blanc de com hauria de ser aquesta realitat.
  5. Argumenta que la relativa simplicitat i ordre platònic de l’existència representa la racionalitat. Escriu. Es refugia en el significat per allunyar-se del sentiment, ah, i en el cul geomètricament perfecte del Jon Snow.
  6. Utilitza el poder autoritari per imposar aquesta visió, enderrocant la vella realitat si cal. Aquí us quedeu, demà torno a Barcelona– es calma.
  7. Observa el declivi de la utopia racional falsejada. Viatja en rodalies sense auriculars. Merda.
  8. Plora.

Connecta amb la feblesa comprimida en el cos. La distància titànica entre ella i el sòl. Un caos ciclopi assolar cada pensament.

Des d’aquí dalt prova de desxifrar les siluetes als volants. Què hi ha darrere d’aquests personatges poc definits? Tot un univers que no es narra. Una parella que es dona un temps etern, una cançó a la ràdio que ocupa el silenci incòmode, una família que deshabita la ciutat amb una tenda de campanya adherida al sostre.

Des d’aquí ho veu tot: punts de llum que abandonen els finestrals, la humitat del mediterrani lliscant sobre teulades de zinc i els cotxes assaltant la carretera. Es pregunta què pensaran els conductors. Aquells qui controlen el destí mentre determinen l’horitzó. Aquells que saben cap on van, d’on venen i què faran.

Sent l’aire crispant-li la pell, endurint-li les pors i els mugrons. Afilant parts del seu jo material que desconeixia, o, ben mirat, que no sentia. Es desxifra la seva incògnita per moments, aïllada de la vida, a cada operació, a cada moviment. Un instant de buidor aferrant-se al final. Què pensaran els conductors? Una jove despenjant d’un pont de la carretera nacional.

Vola.

Publicado por Clàudia Segura

Journalism student :)

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: