N-231

El fred em penetra les costelles. He abandonat la festa. Duc un vestit negre amb transparències. És febrer, però no em molesta. Provo de desxifrar les siluetes als volants. Una parella que ho deixa sense saber-ho, una cançó a la ràdio que ocupa el silenci incòmode, una família que deshabita la ciutat amb els esquísSigue leyendo “N-231”

Pudendum femininum

La Marta juga amb el pèl púbic, es ressegueix l’entrecuix amb desconeixença pubescent. Aliè a l’anatomia que, fins ara, podia assenyalar en el reflex, l’incògnit habita vora els llavis majors. Aquell res es suggereix entre malucs, i s’estén al pubis. Llisca els rovells entre asprors i arremolina les falanges per sanefes caragolades. I aquest velSigue leyendo “Pudendum femininum”

Desmemòria

“No cridis tant, et sentiran els veïns” o “Això no ho diguis fora de casa”, m’advertia l’àvia. “Angelita, que Franco ja és mort!”, replicava l’avi. El meu avi sempre ha tingut les idees clares. Els temps en blanc i negre no van llevar el seu esperit crític. És més, aquell infant debilitat per la penúria,Sigue leyendo “Desmemòria”

Els meus ulls

Últimament sento el plor resseguint-me des del baix ventre als llagrimals. No sé per què ploro. Mai m’ha agradat plorar. Durant segles, les llàgrimes han estat considerades un efecte secundari de la feminitat. I invertir energia a provar de “refutar” tal associació ens lesiona, quan la tristor és una reacció legítima al món que ensSigue leyendo “Els meus ulls”

Purga

Hunde los dedos en su garganta. Acosa y alcanza la convulsión liberadora. Escarba en lo profundo de su ser en busca del vacío. Se agarra al nihilismo mientras purga la culpa. Oprime el cañón para disparar la bala conclusiva. Sus uñas marcan un patrón, una pauta ensayo-error perfeccionada, reclinada en el dolor. No hace demasiadoSigue leyendo “Purga”

El feminisme m’ha destrossat la vida

Aïllar la incògnita del feminisme va ser esgotador. Vaig perdre amics, vaig plorar als lavabos de les discoteques perquè la normalització de les palpacions em repugnava fins al ben nucli de la meva existència, cridava els homes que m’assetjaven pel carrer i discutia amb la meva família diàriament. Molt dramàtic tot. Però ho vaig haver de fer perSigue leyendo “El feminisme m’ha destrossat la vida”

Pandora

Últimament em penedeixo d’haver començat a anar a teràpia. Puc palpar un mític recipient polsegós amb els rovells dels meus dits; un recipient mitològic que, un cop descobert, escolerà tots els mals del món, del meu món. Però jo no sóc Pandora, i els meus pares no són Hefest i Zeus, encara que, de tantSigue leyendo “Pandora”

(No) crisi existencial

Últimament hi ha una pregunta que voleteja per la meva psique. En altres paraules: una ratllada de tota la vida. Qui sóc i totes aquestes baines. He intentat respondre’m aquesta pregunta de mil maneres diferents, i no he arribat a cap conclusió. Encara així, m’he analitzat de manera exhaustiva (ni que fos Freud) i heSigue leyendo “(No) crisi existencial”