No te puto pilles

L’altre dia vaig sentir com el meu cor s’accelerava, l’omòplat retronant. Vaig provar de palpar la pell on residia el pols caòtic i vaig esperar que s’aturés. Ja he experimentat aquesta sensació: el ritme del meu cor a l’estómac o a la cama, gairebé visible si estic completament quieta i observo detingudament. Em vaig preguntar si això podriaSigue leyendo “No te puto pilles”

Un cop de cotxe

Al maig, dos mesos després de la declaració de l’estat d’alarma, em vaig trobar a l’atur, estudiant una carrera que no m’agradava, tancada i deprimida. Vaig empaquetar les coses, vaig netejar l’habitacle on havia viscut nits senceres de plors i mocs, i em vaig mudar a la meva habitació infantil a Tarragona. En aquell moment, feia unSigue leyendo “Un cop de cotxe”

Ésser

Avui, en llevar-me amb dues rentadores pendents, he provat de buscar un adult a qui delegar les meves responsabilitats, i he arribat a la conclusió que jo sóc l’adulta, merda. Després d’haver experimentat el que implica viure pel meu compte, encara em veig incapaç de canviar els llençols. La meva habitació sembla un plagi mediocreSigue leyendo “Ésser”

On es divisen les veles

O ets una persona de platja o no. No hi ha cap punt intermedi: al mig s’hi troba el defensor de la piscina, l’enemic declarat de la sorra. I qui és de piscina no és de platja, és a dir, si ets de piscina beus rosat en copes de plàstic, et preocupes per l’estat deSigue leyendo “On es divisen les veles”

The end of an era

One day in November I had to say goodbye to my new friend, now sister. The end of an era that always seemed too good to last: two young girls in Barcelona, chinese food every Thursday, Silvia and I cheering our friend at a football match (his team lost). How had we ended up there,Sigue leyendo “The end of an era”

Això no és un altre post sobre el covid-19

En un moment d’incertesa que aviva les ànsies de fugir, llegir pot ser el nostre passaport. A principis d’any, vaig publicar el meu bloc: un espai on aboco totes les ximpleries que m’aterra pronunciar en veu alta (la pressió social fa fàstic). Aquest portal web fa 19 anys que s’està escrivint: tota la meva vidaSigue leyendo “Això no és un altre post sobre el covid-19”

Searching for love

He estat enamorada i he perdut l’amor, sabut com és deixar i ser deixada. Gairebé tot el que sé sobre l’amor ho he après en les meves amistats de llarga durada amb dones. Sé com és viure una mala experiència i convertir-la en mitologia compartida. Sé què és estimar algú i acceptar que no elSigue leyendo “Searching for love”

Canvi de paradigma

Vaig invertir gairebé tota la meva energia en altres persones quan ningú m’ho havia exigit. Anhelava el control sobre allò que altres pensaven de mi. Fantasiava sobre opinions alienes, el que deien altres persones a l’esquena; i el més trist és que probablement hauria estat d’acord amb gairebé qualsevol insult que m’haguessin llençat de totesSigue leyendo “Canvi de paradigma”

Las cosas más irritantes que dice la gente- Ireland edition

Estas navidades las he (sobre)vivido en Irlanda con mi familia. La idea de comenzar un blog hace tiempo que me rondaba por la cabeza, pero fue en el aeropuerto de Dublín, al ver a un hombre MUY atractivo anotando en su Moleskine, cuando retomé un viejo habito que dejé hace meses: de golpe, sin pensar,Sigue leyendo “Las cosas más irritantes que dice la gente- Ireland edition”

Kilos que pesan toneladas

Sentí un destello de algo que finalmente tenía sentido. Había dejado de comer, por lo tanto mi cuerpo estaba cambiando. Funcionó. Era algo que podía controlar, que me llevaría a un lugar nuevo, a un lugar en el que podría ser alguien diferente. La respuesta estaba en mi reflejo: no comas más. Hice un proyectoSigue leyendo “Kilos que pesan toneladas”